ÚS DE COOKIES:
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerem que acceptes el seu ús. Pots obtenir més informació o bé aprendre com canviar la configuració en la nostra política de cookies.

Un recorregut històric del concepte de retard mental fins a arribar al de discapacitat intel·lectual (DI) i diversitat funcional intel·lectual (DFI)


Històricament, els termes més utilitzats per anomenar les persones amb discapacitat intel·lectual han estat deficiència mental (1908-1958) i retard mental (1959-2009), tot i que avui en dia el terme preferit és el de discapacitat intel·lectual (2010).

L’any 1992 l’Associació Americana sobre el Retard Mental (AARM) va proposar una nova definició del terme. Es va deixar d’entendre el retard mental com a una característica de l’individu per plantejar un concepte basat en la interacció de la persona amb l’entorn i el seu context social (Verdugo; 1994, 2003), és a dir, s'associava al funcionament de la persona en la seva vida quotidiana. 

Al llarg dels següents deu anys el concepte de retard mental ha anat evolucionant fins a donar èmfasi a la importància d’oferir uns recolzaments determinats a cada persona, en funció de la intensitat del suport que requereixi. D’aquesta manera, es considera que si s’ofereixen els suports personalitzats i apropiats durant un període de temps adient, el funcionament en la vida de la persona amb retard mental millorarà.
 
Aquest nou concepte es va considerar multidimensional perquè pretenia eliminar la utilització dels tests dirigits a diagnosticar el retard mental a partir del Coeficient Intel·lectual (CI) i classificar les persones amb retard mental en funció dels nivells de gravetat intel·lectual del dèficit que presentaven (sever, profund, moderat o lleu). L’any 2002 això va ser qüestionat per diversos autors i van oferir una nova manera de diagnòstic de la persona amb retard mental, caracteritzada per l’obtenció d’informació sobre les necessitats individuals en els diferents aspectes personals i ambientals, relacionant-los amb els nivells de recolzament més adequats per a cada persona.
Per tal d’analitzar els diferents aspectes de la persona i del seu entorn per determinar els recolzaments necessaris, convé valorar cinc dimensions:
  • Habilitats intel·lectuals: capacitat mental de generar que inclou raonament, planificació, solució de problemes, pensament abstracte, comprensió d’idees complexes, aprendre amb rapidesa i aprendre de l’experiència.
  • Conducta adaptativa: conjunt d’habilitats conceptuals, socials i pràctiques que les persones han après i practiquen en la seva vida quotidiana.
  • Participació, interaccions i rols socials: interaccions de la persona en activitats reals en àmbits de la vida social que es relacionen amb el seu funcionament dins la societat. La participació es refereix als rols i interaccions a casa, a la feina, a l’oci i en les activitats culturals. 
  • Salut: estat de benestar físic, mental i social.
  • Context: condicions en què viu la persona, incloent-hi factors ambientals i personals.
De totes maneres, la discussió sobre quina és la terminologia més adequada per referir-se a aquesta població encara ara és motiu de debat entre els científics i professionals. La principal raó per suggerir un canvi en la terminologia es perquè el concepte de retard mental es comprèn a partir de les limitacions intel·lectuals de la persona a través d’un diagnòstic de les seves característiques psicopatològiques. La DI ha de ser compresa des d’un nou model d’enfocament que vegi la persona amb aquest transtorn com qualsevol altra de la nostra societat. 

Molts països europeus utilitzen des de fa anys el concepte de discapacitat intel·lectual (excepte al Regne Unit, on s’utilitza el concepte de dificultats d’aprenentatge). A més, la classificació internacional de discapacitat de la Organització Mundial de la Salut ja proposa el terme de discapacitat. És per això que actualment s’utilitza el terme discapacitat intel·lectual proposat per Schalock el 2010. Per tant, l’evolució del concepte de retard mental cap al de DI ha permès evolucionar des d’una característica de la persona, sovint anomenada dèficit, cap a un fenomen humà amb un origen en factors orgànics i/o socials que donen lloc a limitacions funcionals que mostren una incapacitat o restricció tant del rendiment com de les tasques que s’esperen d’una persona en un determinat entorn social. 

De totes maneres, al llarg d’aquests anys s’han continuat realitzant avenços per cercar una terminologia més adequada. Així, s’ha proposat el concepte de Diversitat Funcional Intel·lectual. Aquest nou concepte ha estat proposat pel Foro de Vida Independiente. El concepte de Diversitat Funcional Intel·lectual (DFI) té en compte les característiques diferents, i donades per condicions de l’entorn generades per la societat, i l’obligació de les persones amb DF de realitzar les mateixes tasques o funcions d’una manera diferent, a vegades a través del suport d’altres persones. Per aquest motiu, el terme DFI s’ajusta a una realitat en què una persona funciona de manera diferent de la majoria de la societat. Aquest terme considera la diferència de la persona i la falta de comprensió de la resta de la societat.